El 2021 el Museu de la Música de Barcelona va impulsar un projecte per millorar l’accessibilitat als instruments patrimonials. L’objectiu era permetre no només veure’ls i documentar-los, sinó també explorar-ne les possibilitats sonores mitjançant interfícies virtuals com les de www.teclats.cat.
Des del 2023, aquesta interfície es troba instal·lada al Museu com a electròfon híbrid. Inicialment basada en el programari GrandOrgue, aviat es va desenvolupar una plataforma pròpia en codi obert basada en WebMIDI, accessible directament des del navegador. Detalls a resum.htm.
El clavicèmbal de Carl Conrad Fleischer (1720), conservat al Museu, és un instrument restaurat però no funcional: no pot suportar la tensió de totes les cordes. Es va procedir, doncs, a tensar-les una per una i enregistrar-les, aplicant després un model corrector basat en un clavicèmbal Zell del mateix taller per simular la ressonància simpàtica i la tensió global.
El resultat és una reconstrucció virtual que fa sonar l’instrument com mai podria fer-ho físicament: vídeo del procés.
Els bons clavicèmbals mostren una certa expressivitat dinàmica, segons la força amb què es prem la tecla. Aquesta interfície ho simula controlant el retard entre registres: com més fluix, més separats sonen els registres.
Amb un teclat MIDI o prement les tecles virtuals (des de dalt és suau, des de baix és fort), es pot percebre aquesta diferència. Un desplegable permet ajustar aquest decalatge des de 127 ms fins a 0.
Històricament, l’ordre més habitual és: 4', 8' I, 8' II. Però en Joan Martí i Llobet va experimentar amb altres ordres, com 8' I, 4', 8' II, i fins i tot 8' I, 8' II, 4', inspirat per la resposta sonora del conjunt. La interfície permet provar aquests tres ordres i extreure’n conclusions auditives pròpies.
La interfície ofereix diversos temperaments històrics, i un mode manual que simula un instrument desafinat. Amb el botó en forma de calavera es pot triar el grau de desafinació inicial.
Un cop en mode manual, es pot afinar nota a nota seleccionant-la al claviller superior i girant la "clau d’afinar" (slider vertical). El rang és de ±1 semitò. Si s’excedeix aquest límit, la corda es trenca i no sona fins passat un minut de reparació automàtica.
Es poden usar les tecles del teclat de l’ordinador per fer sonar les notes mentre s’afina.
Amb els botons backup manual setting i restore manual setting, es poden guardar i recuperar afinacions definides prèviament, per tornar-hi més endavant.
Un desplegable permet escollir entre diverses acústiques recreades per convolució, que donen la sensació d’estar tocant en espais reals com capelles, esglésies o sales de concert.
Un control lliscant regula la distància aparent entre l’oient i la font sonora. El fons de pantalla canvia automàticament mostrant una imatge representativa del recinte seleccionat.
Tota la interfície és accessible en línia a: www.casacota.net/mostres/
Aquesta interfície ha estat desenvolupada per Pere Casulleras, dins del projecte de virtualització d’instruments del Museu de la Música de Barcelona, amb la col·laboració de Joan Martí i Llobet.