|
El 2021 el Museu de la Música de Barcelona va impulsar un grup de treball per elaborar una proposta per a fer un salt qualitatiu en l'accessibilitat d'instruments patrimonials de la seva col·lecció: no només documentar-los, exposar-los i fer-los visitables, sinó també poder-ne explorar les possibilitats sonores i musicals mitjançant una interfície de nova creació aprofitant algunes virtualitzacions fetes anys abans i disponibles a www.teclats.cat i ampliant-les amb uns quants exemplars emblemàtics més.
Des del 2023 aquesta interfície està disponible lliurement pels visitants del Museu, és l'electròfon híbrid - https://ajuntament.barcelona.cat/museumusica/ca/blog/lelectrofon-hibrid-un-nou-i nteractiu-per-a-la-difusio-del-patrimoni-musical |
|
 8e5d8aeb-8cdd-40e5-b874-916462584ae1.jpg |
|
Inicialment aquesta interfície funcionava amb programari de tercers, GrandOrgue https://github.com/GrandOrgue/grandorgue però aviat esdevingué clar que caldria cercar una solució feta a mida per les necessitats del Museu, i així finalment es decidí programar una nova plataforma completament nova, de codi obert i basada en WebMIDI que no requereix instal·lació de programari i que també es pot usar directament en línia. Alguns detalls d'aquest nou sistema es poden veure aquí: http://www.casacota.net/mostres/resum.htm
A banda de samplejar més instruments aquesta nova eina obria una possibilitat nova: fer sonar instruments que, per el motiu que sigui, no poden sonar per sí sols. I un candidat molt especial per a aquesta tasca era el clavicèmbal de Carl Conrad Fleischer de 1720. L'instrument conservat al Museu està restaurat però no pot sonar: pel tipus de construcció i l'estat material no podria mai suportar la tensió de totes les cordes sense trencar-se. Però estant altrament intacte, sí que era factible anar tensant les cordes d'una en una, fer-la sonar i enregistrar, i després agrupar-les en un instrument virtual que pogués reproduir el so de tot l'instrument amb totes les cordes, donant lloc així a un nou concepte: la restauració virtual. Així es procedí a un llarg treball de recuperació d'aquest instrument: https://youtu.be/R1UgKaeJIDQ?feature=shared Hi ha però una qüestió evident: una corda d'un clavicèmbal no sona pas igual si és l'única tensada i afinada que si tota la resta també ho estan. Les altres cordes ressonen per simpatia, i la tensió sobre el cos de l'instrument també n'afecta el so. Per aquest motiu es va fer un treball previ sobre una reconstrucció d'un clavicèmbal Zell, sorgit del mateix taller que el Fleischer, enregistrant primer totes les notes d'una en una, amb la resta de les cordes destensades, i posteriorment, amb tot l'instrument afinat amb totes les cordes, per a obtenir un patró del canvi, patró que es va modelitzar informàticament i es va aplicar posteriorment a les mostres obtingudes del Fleischer del museu. |
|
 screenshot_2025-05-24_17_53_21.png |
|
Feta una primera interfície bàsica que reprodueix virtualment el funcionament habitual del clavicèmbal, i amb l'experiència de la programació d'aquesta nova plataforma de caire didàctic i experimental, s'ha aprofitat per a afegir-li algunes funcionalitats que no es troben en altres interfícies virtuals i que per això documentem aquí.
En primer lloc, és conegut que els bons clavicèmbals disposen d'una expressivitat dinàmica: si hi han diversos registres posats, prement fort les tecles les cordes dels diferents registres sonen simultàniament, mentre que prement-les de manera més suau hi ha un petit decalatge, quasi imperceptible, en el moment on la corda escapa del plectre, fent que el so sigui més suau. En aquesta virtualització això es pot veure tocant fort o fluix si es disposa d'un teclat MIDI connectat, però també prement les tecles a la pantalla: l'extrem superior equival a un tacte suau on el decalatge dels diversos registres és evident, i la part inferior de la tecla correspondria a un tacte fort, essent entremig proporcional segons la posició. El nivell de decalatge es pot canviar mitjançant un desplegable, des de 127 ms fins a 0, afectant tot l'àmbit de manera proporcional. Val a dir que en instruments físics aquest ajustament comporta certes dificultats tant constructives com de manteniment i precisió. Per simplicitat sovint l'ordre temporal és, en un instrument amb la disposició equivalent al present: 4 peus, 8 peus primer, i 8 peus segon. En general aquest ordre, molt estès, fa que el clavicèmbal quan es toca amb tots els registres faci un so relativament metàl·lic i dificultant la creació d'un so coherent com faria un orgue on la fonamental és feta pels tubs en façana mentre que els sons alíquotes com l'octava de quatre peus són més lluny dintre de la caixa de l'orgue. Seguint aquestes consideracions en Joan Martí i Llobet, en construir el clavicèmbal per al Palau de la Música de Barcelona, va optar per modificar l'ordre temporal dels registres fent sonar primer el primer vuit peus, quedant doncs l'ordre: 8_I, 4, 8_II, qualitat notable apreciada per clavecinistes com Gustav Leonhard, qui va ser l'encarregat d'inaugurar l'instrument. Aprofitant la realització virtual d'aquest clavicèmbal Fleischer i atès que això permetia experimentar sense intervencions llargues ni perilloses en instruments reals es van fer proves en aquest sentit per a experimentar amb aquest paràmetre, i també en la proporcionalitat temporal d'aquest decalatge de manera auditiva. Tot això s'ha incorporat posteriorment en la present interfície on un menú desplegable permet triar els diferents ordres d'escapament possibles. En aquest sentit deixem oberta la possibilitat d'experimentació i de treure'n les conclusions que se'n derivin. |
|
|
Un altre aspecte és l'afinació, diapasó i tempraments. En alguns sistemes coneguts d'interfícies virtuals hi han possibilitats semblants, però aquí se'n hi han afegit algunes de noves, especialment la "manual".
Activant aquesta el clavicèmbal queda d'entrada bastant desafinat, com sovint ens trobem un instrument que fa temps que no es toca. Si volem un grau de desafinació diferent tenim un desplegable que ens permet triar diferents nivells de desafinació que s'activa clicant sobre la somrient calavera. Però un cop desafinat, tenim l'eina per a arreglar-ho: la clau d'afinar que hi ha més avall de la calavera. Evidentment la clau d'afinar l'hem de posar sobre la clavilla de la nota que vulguem afinar, que trobem al claviller que hi ha una mica per sobre de les tecles, com seria en un clavicèmbal real. Un cop sel·leccionada la nota podem moure la clau d'afinar i així apujar o abaixar la corda. Per a sentir la nota si no disposem d'un teclat musical connectat ens podem valdre del teclat de l'ordinador prement les lletres corresponents a les que es veuen sobreimpreses a les tecles en la pantalla. A sota la "clau d'afinar" veurem sempre la nota i el registre en la qual actua la clau d'afinar, en el mateix ordre que es fa en afinar un clavicèmbal real. El marge de la clau d'afinar és +/- un semitò i, com sol ser en instruments reals, si tensem més d'un semitò amunt una corda, aquesta se'ns trencarà amb un espetec característic. Llavors la corda no sonarà, però un luthier automàtic amb ajuda de la Intel·ligència Artificial treballarà silenciosament per tal de que al cap d'un minut tinguem la nova corda posada. Finalment tenim dos botons disponibles la part de dalt: backup manual setting ens permet guardar en un arxiu de text l'afinació manual que haguem definit, i amb restore manual setting podem recuperar aquesta afinació desada per si hi volem continuar treballant. |
|
|
Per acabar en un desplegable podem fer sonar aquest clavicèmbal en diferents acústiques recreades per convolució. Un element lliscant ens permet graduar també la distància aparent de la font sonora. Per a tenir-ho present i evitar confusions el fons de pantalla canviarà amb una imatge adient per el recinte triat.
Aquesta interfície, junt amb altres, és funcional directament connectant-se a http://www.casacota.net/mostres/ |
|