L'oli és un dels cultius més antics i arrelats al Pallars, especialment la variant d'oliva Mançanell, de collita irregular però que resisteix prou bé les gelades.
 
Les feines relacionades amb aquest producte passa pel manteniment dels trossos i els arbres, podar, netejar, i collir l'oliva. Per això últim s'estenen cap el desembre sota dels arbres unes grans peces tèxtils anomenades borrasses i amb unes perxes es pica l'arbre de manera que en caiguin les olives (amb una mica de fulla i branquetes) a la borrassa. D'allí es recullen en sacs i es porten a "desfer" al molí. Aquest últim pas és la coronació del procés, ja que se'n obté directament l'oli. No fa gaire això es feia en els pobles, en molins que, encara que fora de funcionament, parcialment encara es conserven. Per motius higiènics, aquestes tasques es fan ara en molins més grans que en centralitzen l'operació, tot i que alguns són prou petits com per a poder-se considerar gairebé artesanals.
 
Els sacs carregats a punt de sortir cap el Molí d'Oli d'Aramunt, a la Conca de Dalt:

Durant la campanya de l'oli, el molí funciona gairebé dia i nit. Com que, depenent de la collita, no se sap mai gaire quanta oliva portarà cadascú, els torns sovint s'allarguen fent que les esperes siguin perllongades, ja tradicionalment. Per això quan no cal esperar i es pot anar per feina se'n diu "arribar i moldre", frase que ha quedat arrelada en la tradició, i que va ser també així en el cas documentat. La boca d'entrada ens estava esperant.

A través de la reixa cal anar fent caure, repartint-la bé, l'oliva a l'helicoide d'Arquímedes que la fa avançar fins a la cinta transportadora que alimenta el primer pas dintre del molí, el procés anomenat "ventar".
 
Fins no fa gaire, a les cases es feia una feina abans d'anar al molí, que ara no cal fer ja que és un servei d'aquest: "ventar". Se'n diu així de l'operació, mitjançant un corrent d'aire, de separar l'oliva de les fulles i branquetes que encara hi queden. El vent s'enduu les fulles, i les olives llisquen sobre una mena de graella que vibra, de manera que les branquetes es desprenen i cauen entremig. Si es vol oli de qualitat, aquesta feina ha de ser lenta de manera que, manualment, es puguin anar traient les fulles i tronquets que la màquina no ha eliminat.
 
Aquí veiem les restes d'una màquina de ventar que es troba encara sota una casa enfonsada al poble abandonat de Montesquiu:

La tria manual final sobre la reixeta de la màquina de ventar. Vista i mans ràpides...

En aquest vídeo es poden veure les olives desplaçant-se per la reixeta. Les dues peces cilíndriques blaves són els motors amb pesos excèntrics que la fan vibrar. També es veuen els ràpids moviments de la mà que fa el triatge final i la cinta transportadora que s'enduu les olives netes cap a la balança d'entrada al molí pròpiament dit.

En una altra habitació, comunicada per una finestra amb la sala d'entrada i ventar, hi ha el despatx del moliner. S'hi veu el comptador de la balança d'entrada, l'ordinador per a la facturació, el quadre de comandaments de la màquina de ventar, i els ingredients necessaris per al moment culminant de l'operació, com veurem més endavant.

Les olives netes dintre de l'embut, esperant que els toqui el torn per a entrar a la trituradora, el molí pròpiament dit.
 
Era en aquest estat que es portaven les olives fins no fa gaire, netes i ventades, en sacs que es pesaven a mà.

Aquí veiem com es feia aquest primer pas en un molí tradicional (en el nostre cas l'anomenat "molí dels pobres" a Sant Martí de Canals, a finals del segle passat): es posaven les olives al centre de la superfície del molí per on giraven les pedres que les anaven aixafant i, amb el rodament, desplaçant cap enfora on un canal circular anava recollint la pasta.

Calia que la pila de cabasses fos ben dreta.

La premsa apretava la pila de cabasses, d'on sortia l'oli, que per canals anava als diferents trulls on, per decantació, es separava de les impureses i de l'aigua que encara contenia. Al molí de Sant Martí de Canals (en desús, però - encara - conservat) la premsa era hidràulica.

En els molins tradicionals només quedava el procés de decantació als trulls.

Un cop la pasta ben barrejada i refredada, es deixa caure en un altre recipient amb pales on se li afegeix una mica d'aigua neta per a fer-la apta per al procés de premsa, que actualment es fa per centrifugació.

O les plaques de la centrifugadora.

Sota la primera centrifugadora, l'aigua i els residus sòlids són separats en aquesta safata foradada i vibradora. Per la vibració la part sòlida es va desplaçant fins a caure en una cinta transportadora que la durà fora del molí.

De la part inferior de la primera centrífuga, que va a unes 3300 voltes per minut, en surten doncs dues barreges, l'una sobretot amb oli i aigua, l'altre amb aigua, una mica d'oli i els residus sòlids que són separats i portats a fora.
 
Les dues barreges líquides són dirigides cada una a dues centrifugadores més contundents que són les que es veuen al fons de la foto. La barreja d'oli i aigua va a la de l'esquerra, on s'hi afegeix aigua neta i se'n fa el centrifugat final d'on surt l'oli ja acabat. La barreja d'aigua amb una mica d'oli anirà a una centrifugadora idèntica que és a la dreta, i l'oli sortint d'aquí es conduirà a la centrifugadora final. Ambdues giren a unes 7000 voltes per minut, prop de la velocitat dels discs durs d'ordinador que són però d'un diàmetre molt inferior.

La sortida de la segona centrifugadora de l'oli brut: molta aigua per una banda, i un rajolí d'oli que anirà a parar a la centrifugadora final.

L'entrada a la centrifugadora final: oli i aigua neta.

El moment més esperat des de fa mesos: el primer raig d'oli nou surt del molí!

Directe del molí a la llesca - aquí entren en joc els ingredients que veiem abans a la taula del despatx del moliner...

Perquè l'oli s'ha premsat en fred:

L'últim pas, i fi del reportatge, és omplir les garrafes.